QUI SÓC?

La meva foto
Hello! My name is Andrés. I’m graduated in Audiovisual Communication, Masters in Audiovisual Formats and Contents and Masters in English Teaching. I'm an amateur actor too. I’m the administrator of three blogs, focused on different matters. The first blog I created a couple of years ago is called “Les Reflexions d’Andrupino” and it is written in its majority in valencian language. It is rather autobiographical. I also make use of it as a platform to present you my personal projects. Another blog I created is “Ispanija Erasmus Lituania”, dedicated to my Erasmus Experience in Lithuania in the period 2012-2013. The last blog I created was in the late 2015, as I started a new path in my life as an English teacher. The blog is called “Teaching English by Andrupino” and there I try to publish interesting issues about teaching a foreign language and also about teacher reflection (thoughts and things which happen to me in my professional daily life). Also it is a place where I upload ideas of activities which can be implemented by all of you teachers. In addition, these blogs aim to be a space of reivindication and open collaboration.

dissabte, 22 de setembre del 2012

DNI (Document Nacional d'Identitat)


 No has somniat mai en un món sense fronteres? En poder viatjar als llocs més recòndits de la Terra sense tindre que identificar-te? Sense donar explicacions a ningú? Simplement, lliurement. Què bo seria poder estar al Pinós i, de sobte, decidir anar al Perú, sense arreglar “papeleos”, només pensat i fet. Agafes l’avió i, a volar! Oh, i què dir de quan arribes a la frontera d’aquell país, i hi ha quaranta senyors armats esperant-te per registrar-te, com si fores un bitxo “raro”. Eliminats també! O quan no et deixen passar més de 100ml de líquid a l’avió, encara que siga d’aigua, per risc d’atemptat. Home, que vaig a deshidratar-me! Vosté m’ha vist cara de terrorista?


Potser sone utòpic, i deurien d’haver molts canvis al món actual perquè això fóra possible. Però sí que es podria homogeneïtzar d’alguna manera la situació, i que viatjar o viure a un país diferent al teu no requerira tants tràmits ni maldecaps. Però clar, per a això els sistemes econòmics, les formes de govern, les lleis, etc. arran del món deurien ser iguals o molt paregudes. O millor encara! Què tal si no existira res d’això? Si no existiren fronteres, si tots fóssem ciutadans del món, iguals en drets i dignitat, quin impediment podríem tindre per a instal·lar-nos a qualsevol lloc al qual ens senquem a gust amb nosaltres mateixos? Ningun.

Però... estaríem disposats a renunciar a la nostra pròpia identitat, la identitat de cada territori del món, per a crear-ne una de comuna? Jo crec que la identitat no fa referència a la dissolució de les fronteres i la lliure circulació d'aquells que ho desitgen. Per una part, una identitat mai es perdrà si el seu poble no vol, ja que este s’ha de preocupar sempre per mantidre-la viva i conservar-la com el millor dels tresors, donat pels seus avantpassats i la seua història. Però, alhora, una identitat territorial tampoc es pot quedar estancada o ser defensada amb força i restricció. Ha d’evolucionar, ser oberta, i a més alimentar-se d’altres cultures i altres formes de pensar. Perquè no hi ha res millor ni més enriquidor que l’intercanvi cultural i dialectal. D’eixa manera, al obrir fronteres, tots podem aprendre de tots més fàcilment, al mateix temps que conservem les pròpies identitats.

Jo tinc molt clara la meua procedència i les meues arrels més fondes. I allà on vaja seré un reflex dels valors i tradicions de la meua terra, dels quals em sent orgullós i els quals promouré si tinc la possibilitat. Però també tinc clar que a partir d’eixa gran base, vull aprendre més del món i conèixer-lo en profunditat, experimentant cultures noves que aconseguisquen esmussar-me. D’eixa manera també, la meua identitat ja no serà una, sinó la confluència de moltes, amb el fonament d’una natal, que m’ajudaran a definir-me com a persona i ser més tolerant.

Jo sóc una ànima nòmada que simplement busca aliment del món per a créixer.


dimecres, 19 de setembre del 2012

Actualizando a "Don Quijote de la Mancha"

Rescatando Textos (II)

Año 2010. Pequeño pueblo perdido en medio de La Mancha, rodeado por llanuras que parecen no tener fin. Sólo se pueden vislumbrar a lo lejos, en una montaña, un campo de molinos de viento que generan electricidad. Juan, un hombre soltero de unos cuarenta años está sentado en el sofá del salón de su casa. Ésta es sencilla, pero colorida, y llena de muchísimos objetos de procedencia incierta. Juan vive solo, es soltero. Está viendo las noticias en su pequeña pantalla de televisión. Es lo único que lo mantiene conectado con el mundo. Todas las noticias hablan de lo mismo: crisis, parados, mercados, bolsa, políticos. Las palabras le penetran en la cabeza. Juan se suelta una carcajada, como si hubiera escuchado el mejor chiste de la historia. Mira un papel que tiene encima de la mesa. Es una hoja de despido. Ya no tiene trabajo. Se vuelve a reír, todavía más efusivamente que antes, siempre en tono jocoso.

Cuando se serena un poco, piensa. Se le dibuja una sonrisa en la cara. Música extradiegética que transmite agilidad, aventura, cambio. Muy animado, apaga el televisor y se va a su habitación. Busca entre su gran estantería repleta de libros, pues él es un gran lector. Sabemos que busca algo, porque está seleccionando entre muchos libros. Por fin lo encuentra. Se trata del primer volumen de “Don Quijote de la Mancha”. Se sienta en la cama y devora el libro. No tarda mucho en leerlo, pues ya es la cuarta vez que lo hace, como buen manchego. La música va in crescendo mientras se suceden planos de Juan en distintas posiciones leyendo el libro y emocionándose.

 Juan ya lo ve todo más claro. Su decisión es firme: seguir el espíritu del Ingenioso Hidalgo. Pretende implantar un nuevo aire esperanzador en la sociedad, tan deprimida actualmente. Quiere hacer sentir al mundo feliz. Pero debe prepararse bien. Para ello, busca ropa en su armario y se viste con todo lo que encuentra para parecerse lo máximo posible a Alonso Quijano. Se atasca hasta una barba postiza que halla por casa. Ensaya un poco sus discursos delante del espejo: ¡Disfruta de la vida! ¡No te amargues! ¡No estés triste! ¡No vale la pena hacer caso de los que nos reprimen!... Se gusta, se siente seguro de sí mismo como nunca lo había hecho antes. Coge provisiones, dinero, comida; no sabe cuándo regresará a casa. Por fin monta en su bicicleta (algo más moderno que montar en caballo) y se aleja del pueblo, contento por el nuevo rumbo que ha decidido tomar en su vida.

Llega al pueblo vecino y pasa por un bar. Allí conoce a Santiago, un hombre bajito y regordete, que está emborrachándose porque no encuentra salida a su vida. Está en paro igual que Juan, y además tiene una familia que alimentar. Juan lo anima con sus discursos y lo convence para que se vaya con él a inspirar un aire de felicidad en la gente. Total, para qué quedarse allí llorando, si se mueven dos hacen más que uno.

Allá que van los dos, cada uno con su bicicleta, con sus atavíos atascados, como salidos anacrónicamente de un cuento, topando con mil y una aventuras. Juan se autoproclama presidente del gobierno de los que no quieren crisis, y denomina a Santiago su consejero. Él mismo crea sus propios billetes con su cara e intenta pagar con ellos a todo el mundo e incita a la gente a que lo haga. Hasta confunde un grupo de banqueros que almuerzan en un bar con borregos. Se enamora de una mujer ejecutiva, porque está tan ofuscado en sus discursos sobre la crisis, que no se da cuenta. Pero sobre todo, lo que hace es derrochar simpatía y buenas vibraciones a la gente que lo quiere entender.

Al cabo de mucho tiempo viajando por el mundo (bueno, hasta dónde pudo llegar con su bicicleta), decide regresar a casa, a ver cómo va todo por allí. Todo el mundo en el pueblo lo alaba. Ahora la vida le sonríe, porque por su actitud ha conseguido mover masas, despertar mentes dormidas. Ha conseguido que se lleven a cabo muchas iniciativas renovadoras. Enchufa su pequeño televisor, y en las noticias están hablando de él. Han dejado de hablar de la crisis, para hablar de su figura. Se enorgullece de sí mismo. 

Ahora ha descubierto el increíble mundo de Internet. Se ha comprado un ordenador portátil y se ha instalado el Wifi, para enviarse tweets con todos sus nuevos amigos y programar nuevas actividades. Algunos pensarán que es un loco idealista, pero él se siente bien con lo que hace. Es feliz. Porque al mal tiempo, buena cara.

Suena la misma música que al principio.

dilluns, 17 de setembre del 2012

"El Planeta Perfecto". Relato de ciencia-ficción. ¿O no?

Rescatando Textos (I)
Año 2060. Plano general en el que vemos una tranquila playa virgen que podría pasar perfectamente por pertenecer a la Tierra. Pero no, se sitúa mucho más lejos. Nos encontramos en Virion, el único planeta con vida ubicado en el sistema solar más próximo al nuestro. En un punto de la extensa playa, vemos una extraña cápsula espacial volcada, que ha dejado un cráter bastante considerable a su alrededor, oscureciendo la arena. Todavía está humeante. Susanna, Maria, Ernest y Erik se esfuerzan por desenmarañarse de entre aquel amasijo de hierros y cables, desconcertados y cansados del trepidoso viaje que han realizado desde la Tierra. La atmósfera del nuevo planeta es muy parecida a la terrestre, por lo que no necesitan de ningún sistema adicional para poder respirar. En otro punto de la playa, vemos a un grupo de humanoides un tanto diferentes a nosotros, vestidos con sus mejores galas para recibir a sus visitantes. Se diferencian de sus amigos terrestres en que poseen cola, el mentón alargado, y todavía conservan mucho pelo en sus cuerpos, tanto los hombres como las mujeres. Van vestidos todos con telas de colores muy alegres, y llevan joyas hechas con lo que parece madera.

 Después de muchos años de estudios, utilizando los telescopios más potentes inventados hasta la fecha, los terrestres habían conseguido encontrar vida fuera de nuestro planeta. Además, a partir de intensas y complicadas investigaciones, por fin se consiguió inventar un sistema de transporte capaz de viajar fuera de nuestro sistema solar.
Aquél viaje fue pactado entre las dos civilizaciones, en el que se comprometían a no afectar negativamente una sobre la otra. Al contrario, la intención era enriquecerse. Los virianos eran muy acogedores y serviciales. Estaban encantados de que fuéramos a visitarlos y que conviviéramos con ellos durante una temporada. Los terrestres tenían la misión de conocer más aquella civilización tan lejana a nosotros, pero de la que había tanto que aprender. Lo que se pretendía era captar ideas de su forma de vida, como último recurso para intentar retomar el rumbo de la Tierra, en un momento en que se encontraba en pésimas condiciones, tanto económicas como morales, sociales y ecológicas.

La sociedad viriana estaba muy avanzada. De hecho, mucho más avanzada que la nuestra en ciertos aspectos. No tanto en tecnología, que también, sino ideológicamente. Virion era el mundo utópico que siempre se hubiera deseado ser en la Tierra, pero que nunca fue. Desde la crisis de principios del siglo XXI, todo entró en decadencia y a penas la situación había variado hasta ese momento, excepto la de la tecnología, que avanzaba a pasos agigantados porque beneficiaba a las grandes empresas. Como siempre. En aquél planeta era todo muy distinto. La tecnología y los avances se complementaban de manera magistral con la concienciación política, social y ecológica. Era un mundo sin residuos tóxicos ni nucleares; todo se reciclaba y se volvía a reutilizar. Las energías que se utilizaban eran 100% renovables. Además, todo el mundo tenía trabajo; los bienes estaba equitativamente repartido entre todos, ya que los ricos no eran demasiado ricos, ni los pobres eran tan pobres. También se respetaba toda clase de ideología, orientación o religión.
Los terrestres no podían dar crédito a todo lo que veían. Tenían constancia de que aquella civilización poseía una filosofía de vida sublime, pero lo que vieron superó sus expectativas. A medida que iban pasando los días, se dieron cuenta de que todo aquello que en aquél mundo estaba aconteciendo, ya era inviable que se realizara en la Tierra. Ésta no tenía más remedio que decaer hasta su autodestrucción. Pero ellos no podían perder la oportunidad que les estaba brindando la vida de haber viajado hasta aquél planeta. Podían sentirse privilegiados ya que ningún terrestre más podría volver a hacer aquél increíble viaje, al menos hasta dentro de mucho tiempo, ya que los medios utilizados y la inversión de dinero fueron altísimos. Así que se quedaron allí a vivir y no volvieron a la Tierra, porque no merecía la pena.





I'm thinking that... Es triste, pero quizás esto pueda pasar algun dia no muy lejano. Por ello es necesario que todos aunamos esfuerzos, y luchemos por un mundo más justo.
 

divendres, 31 d’agost del 2012

Arriba la tardor!

Vesprada fosca, el sol no hi és. Gotes de pluja colpegen la finestra, furtivament, en direcció al no-res. On s’amaguen els potents rajos lluminosos que ahir em permetien bronzejar-me tranquil·lament a la piscina? Ja ens queda poc d'estiu. Els trons ressonen a les parets, sortits de les entranyes d’un cel enutjat, que plora i descarrega la seua força sobre la terra, que alhora està agraïda perquè està molt seca i necessita recobrar la vida, renovar-se després d’un estiu tan calorós.

La tormenta m’ha transmès la seua essència, que ara corre per les meues venes. Així, de la mateixa manera que ésta descarrega la seua ràbia i fa reviure la terra, jo sent que deixe arrere este estrany estiu i em renove per dins, disposat a encetar una nova estació plena de noves i emocionants aventures. I és que mai havia pensat que diria açò, però tinc moltes ganes que acabe l’estiu. Almenys, este estrany estiu. Em sent... com diria jo? Sent una mescla de moltes sensacions que alteren la meua raó. Estic avorrit, cansat de fer sempre el mateix; em sent improductiu, nerviós. És el típic estiu: estar al poble i no eixir d’ací. Angoixant. Encara que tampoc puc queixar-me, i ho sé, sent que els estius feliços al poble són de fulla caduca. Tinc uns amics inigualables, una família que m’estima, vaig a la piscina, isc de festa... Tot açò podria ser l’estiu ideal per a qualsevol. Però no... No quan durant tan de temps esperes coses que mai arriben; quan tens molt dins de tu per donar i per viure, però no ho pots fer; quan et mors de ganes per conèixer eixa persona que mai arriba... En eixos moments és quan te’n adones que esta etapa s’acaba per donar pas a una altra, en la que puga ser més jo, en la qual puga desenvolupar totes les meues qualitats i sentits. Acció, necessite acció. Allò típic ja no em va. Sorpresa! Amor! Sentir-me viu, vore coses noves, diferents, aprendre. I ací, en esta situació, sent que no tinc la facilitat o els elements suficients que m’inciten a desenvolupar-me com m’agradaria.

Per això hi ha que arriscar-se, sobretot arriscar-se molt... Però, estic preparat per a l’aventura! Ai, beneïda tormenta d’estiu...

dimarts, 24 de juliol del 2012

Antígona s'ha tornat pinosera


Atenes (Grècia). Any 442 a.C. Moment de l’escriptura de la tragèdia d’Antígona per part de Sófocles. Carros. Reis. Deus. Filòsofs. Pensadors. Poetes. Foc. Pedra. Natura. Ceràmiques. Rituals funeraris. Himeneu. Túniques de lli. Sandàlies de pell.

Pedrera restaurada del paratge de les Tres Fonts. El Pinós (Alacant). Any 2012 d.C. Representació teatral d’Antígona amb Javier Monzó com a director. Crema-marfil. Pins. Gripaus. Natura. Cotxes. Càmeres de fotos i vídeo. Internet. Últimes tecnologies. Monoteisme. Ateisme. Materialisme. Reis. Polítics. Corrupció. Crisis. Camisetes d’elastà. Esportives Nike (“la victoriosa”).

Després de tants segles des de la seua escriptura, la història d’Antígona es va tornar a reviure, però al segle XXI. I segur que mai havia estat d’una manera tan especial i particular, ni a un marc natural tan espectacular. A este entorn pinoser no només es va representar un mite clàssic, sinó que també va simbolitzar la mescla perfecta entre dos cultures molt diferents tant per temps com demogràficament, que s’igualaren davant la màgia del teatre. Passem dels carros arrastrats per cavalls als cotxes que funcionen amb gasolina; de les històries de monstres i herois, als escàndols per corrupció d’alguns personatges que diuen ser polítics. L’únic element que es manté, de moment, és la natura, poderosa, viva i inalterable. Eixes pedres que tallen el vent, rústiques i imponents, que ens recorden a la Grècia més antiga. Antígona s’ha fet pinosera.

Equip dels 24 actrius i actors que vam representar la tragèdia d'Antígona al paratge natural de les Tres Fonts
Això és el més bonic de tot, recollir històries del passat per fer-les del present. Hi ha poques coses més enriquidores que sentir i fer sentir a la gent del present, el que van sentir els nostres avantpassats al llegir o escoltar esta tragèdia, transportant-nos a aquell moment, místicament, misteriosament. D’esta manera ens retrobem amb els nostres orígens més primitius, que alhora comprovem que ens transmeten valors i sensacions que encara conservem hui en dia.

PD: Hem fet historia companys, i potser no sóm totalment conscients d’açò encara, però sempre serem recordats. Estic feliç d’haver participat en esta aventura tan especial, i espere que siga el principi de moltes més. Si Sófocles ens veguera (que potser ens haja vist) estaria molt orgullós de nosaltres.

dijous, 31 de maig del 2012

Crea, destrueix, sent que estàs viu


La vida és curta. Això és un fet. El temps, les coses passen com una ràpida borrasca d’estiu. Sabent això... per què vivim sempre amb el cap ple de pensaments i de coses que no ens deixen dormir? Per què ens preocupem per coses insignificants? No, no. Error. Hem vingut ací a gaudir de la vida. A aprofitar tots els recursos dels que disposem i explotar-los al màxim. A explorar el món. A deixar que el món ens explore a nosaltres.

Somnie en tocar les estrelles, en que un dia podré parlar amb els extraterrestres. Deixe volar la meua imaginació, perquè això em fa sentir viu. Ei, tu! Fuig de la monotonia, que això no és bo. Viatja. Viatja molt. Aprèn. Canta. Balla. Parla. Comunica. Beu. Fuma. Folla. Plora. Emociona’t. Sent la vida en estat pur. Sigues feliç de la manera que més t’agrade, de la manera que més et plene, que et faça sentir realitzat. No tingues por del que diguen. Sigues tu mateix.

A la piràmide de Maslow, este és el màxim escaló de felicitat. Està clar que no es pot mantindre una estabilitat permanent a este estat, ja que la vida està plena de desventures. Però si que hi ha moments idonis als quals podem aprofitar per a experimentar la vida en estat pur!

Potser tot açò que dic sone molt boig, però no ho és. El secret està en combinar eixa part salvatge de cadascú de nosaltres amb les responsabilitats i obligacions del dia a dia. No vulc dir que ens passem la vida amargats, o al contrari, tota la vida de festa. Hi ha temps per a tot, i hem d’aprendre quin és el millor moment per a fer cada cosa. Encara que moltes vegades, integrar coneixements i diversió és molt productiu!

Per a posar en pràctica la nostra “vitalitat”, he fet una llista de coses senzilles que podem fer i que no necessiten d’un gran desplegament. Perquè jo crec que les coses més senzilles són les que en realitat més feliços ens fan ser. Així que...

...planta una horta: agafa una maceta i planta llavors de llentilles. Rega-ho. Veuràs la satisfacció que et dona veure com els brots verds de les plantes van sorgint, i tu eres el que estàs alimentant-les. Cuida-les. Dóna’ls amor. I tindràs un trosset de felicitat.

...prova altres sabors, altres menjars, altres cultures. Cuina’t tu mateix uns macarrons “a la carbonara”. Et sabran millor que mai!

...busca a la teua ment, als teus records. Fes coses que t’agradava fer i que ara has perdut l’hàbit. Retroba’t amb els vells amics. Busca’n de nous.

Deixa la teua empremta al món.

I’m Thinking That... hi ha milions i milions de coses que podem fer per a sentir-nos vius. Així doncs, que fas tancat a casa veient com passa el temps?