Arriba la tardor!

Vesprada fosca, el sol no hi és. Gotes de pluja colpegen la finestra, furtivament, en direcció al no-res. On s’amaguen els potents rajos lluminosos que ahir em permetien bronzejar-me tranquil·lament a la piscina? Ja ens queda poc d'estiu. Els trons ressonen a les parets, sortits de les entranyes d’un cel enutjat, que plora i descarrega la seua força sobre la terra, que alhora està agraïda perquè està molt seca i necessita recobrar la vida, renovar-se després d’un estiu tan calorós.

La tormenta m’ha transmès la seua essència, que ara corre per les meues venes. Així, de la mateixa manera que ésta descarrega la seua ràbia i fa reviure la terra, jo sent que deixe arrere este estrany estiu i em renove per dins, disposat a encetar una nova estació plena de noves i emocionants aventures. I és que mai havia pensat que diria açò, però tinc moltes ganes que acabe l’estiu. Almenys, este estrany estiu. Em sent... com diria jo? Sent una mescla de moltes sensacions que alteren la meua raó. Estic avorrit, cansat de fer sempre el mateix; em sent improductiu, nerviós. És el típic estiu: estar al poble i no eixir d’ací. Angoixant. Encara que tampoc puc queixar-me, i ho sé, sent que els estius feliços al poble són de fulla caduca. Tinc uns amics inigualables, una família que m’estima, vaig a la piscina, isc de festa... Tot açò podria ser l’estiu ideal per a qualsevol. Però no... No quan durant tan de temps esperes coses que mai arriben; quan tens molt dins de tu per donar i per viure, però no ho pots fer; quan et mors de ganes per conèixer eixa persona que mai arriba... En eixos moments és quan te’n adones que esta etapa s’acaba per donar pas a una altra, en la que puga ser més jo, en la qual puga desenvolupar totes les meues qualitats i sentits. Acció, necessite acció. Allò típic ja no em va. Sorpresa! Amor! Sentir-me viu, vore coses noves, diferents, aprendre. I ací, en esta situació, sent que no tinc la facilitat o els elements suficients que m’inciten a desenvolupar-me com m’agradaria.

Per això hi ha que arriscar-se, sobretot arriscar-se molt... Però, estic preparat per a l’aventura! Ai, beneïda tormenta d’estiu...

Antígona s'ha tornat pinosera

Atenes (Grècia). Any 442 a.C. Moment de l’escriptura de la tragèdia d’Antígona per part de Sófocles. Carros. Reis. Deus. Filòsofs. Pensadors. Poetes. Foc. Pedra. Natura. Ceràmiques. Rituals funeraris. Himeneu. Túniques de lli. Sandàlies de pell.

Pedrera restaurada del paratge de les Tres Fonts. El Pinós (Alacant). Any 2012 d.C. Representació teatral d’Antígona amb Javier Monzó com a director. Crema-marfil. Pins. Gripaus. Natura. Cotxes. Càmeres de fotos i vídeo. Internet. Últimes tecnologies. Monoteisme. Ateisme. Materialisme. Reis. Polítics. Corrupció. Crisis. Camisetes d’elastà. Esportives Nike (“la victoriosa”).

Després de tants segles des de la seua escriptura, la història d’Antígona es va tornar a reviure, però al segle XXI. I segur que mai havia estat d’una manera tan especial i particular, ni a un marc natural tan espectacular. A este entorn pinoser no només es va representar un mite clàssic, sinó que també va simbolitzar la mescla perfecta entre dos cultures molt diferents tant per temps com demogràficament, que s’igualaren davant la màgia del teatre. Passem dels carros arrastrats per cavalls als cotxes que funcionen amb gasolina; de les històries de monstres i herois, als escàndols per corrupció d’alguns personatges que diuen ser polítics. L’únic element que es manté, de moment, és la natura, poderosa, viva i inalterable. Eixes pedres que tallen el vent, rústiques i imponents, que ens recorden a la Grècia més antiga. Antígona s’ha fet pinosera.

Equip dels 24 actrius i actors que vam representar la tragèdia d'Antígona al paratge natural de les Tres Fonts

Això és el més bonic de tot, recollir històries del passat per fer-les del present. Hi ha poques coses més enriquidores que sentir i fer sentir a la gent del present, el que van sentir els nostres avantpassats al llegir o escoltar esta tragèdia, transportant-nos a aquell moment, místicament, misteriosament. D’esta manera ens retrobem amb els nostres orígens més primitius, que alhora comprovem que ens transmeten valors i sensacions que encara conservem hui en dia.

PD: Hem fet historia companys, i potser no sóm totalment conscients d’açò encara, però sempre serem recordats. Estic feliç d’haver participat en esta aventura tan especial, i espere que siga el principi de moltes més. Si Sófocles ens veguera (que potser ens haja vist) estaria molt orgullós de nosaltres.

Crea, destrueix, sent que estàs viu

La vida és curta. Això és un fet. El temps, les coses passen com una ràpida borrasca d’estiu. Sabent això... per què vivim sempre amb el cap ple de pensaments i de coses que no ens deixen dormir? Per què ens preocupem per coses insignificants? No, no. Error. Hem vingut ací a gaudir de la vida. A aprofitar tots els recursos dels que disposem i explotar-los al màxim. A explorar el món. A deixar que el món ens explore a nosaltres.

Somnie en tocar les estrelles, en que un dia podré parlar amb els extraterrestres. Deixe volar la meua imaginació, perquè això em fa sentir viu. Ei, tu! Fuig de la monotonia, que això no és bo. Viatja. Viatja molt. Aprèn. Canta. Balla. Parla. Comunica. Beu. Fuma. Folla. Plora. Emociona’t. Sent la vida en estat pur. Sigues feliç de la manera que més t’agrade, de la manera que més et plene, que et faça sentir realitzat. No tingues por del que diguen. Sigues tu mateix.

A la piràmide de Maslow, este és el màxim escaló de felicitat. Està clar que no es pot mantindre una estabilitat permanent a este estat, ja que la vida està plena de desventures. Però si que hi ha moments idonis als quals podem aprofitar per a experimentar la vida en estat pur!

Potser tot açò que dic sone molt boig, però no ho és. El secret està en combinar eixa part salvatge de cadascú de nosaltres amb les responsabilitats i obligacions del dia a dia. No vulc dir que ens passem la vida amargats, o al contrari, tota la vida de festa. Hi ha temps per a tot, i hem d’aprendre quin és el millor moment per a fer cada cosa. Encara que moltes vegades, integrar coneixements i diversió és molt productiu!

Per a posar en pràctica la nostra “vitalitat”, he fet una llista de coses senzilles que podem fer i que no necessiten d’un gran desplegament. Perquè jo crec que les coses més senzilles són les que en realitat més feliços ens fan ser. Així que...

...planta una horta: agafa una maceta i planta llavors de llentilles. Rega-ho. Veuràs la satisfacció que et dona veure com els brots verds de les plantes van sorgint, i tu eres el que estàs alimentant-les. Cuida-les. Dóna’ls amor. I tindràs un trosset de felicitat.

...prova altres sabors, altres menjars, altres cultures. Cuina’t tu mateix uns macarrons “a la carbonara”. Et sabran millor que mai!

...busca a la teua ment, als teus records. Fes coses que t’agradava fer i que ara has perdut l’hàbit. Retroba’t amb els vells amics. Busca’n de nous.

Deixa la teua empremta al món.

I’m Thinking That... hi ha milions i milions de coses que podem fer per a sentir-nos vius. Així doncs, que fas tancat a casa veient com passa el temps?

Saturat

Pel nostre cap flueixen molts pensaments, contínuament, a velocitats inimaginables. Aquests són la resposta a tota la informació que rebem a través de tots els sentits i des de qualsevol part del món que ens envolta.

Actualment, a través de les noves tecnologies, la informació que rebem és encara més veloç, instantània i quantiosa que mai. Així, s’ha generat una gran base de dades que ens manté alerta de les novetats i ens aporta coneixements de tot allò que vulguem/necessitem. Estem les 24 hores connectats a la informació a través del mvl, pc, tablet, etc. Sempre sofrim eixe estrès de tindre que saber dels nostres amics, les notícies, esports, música, pel·lícules... Ara bé, al final podem acabar no sabent res si pretenem saber-ho tot. Jo, habitualment he arribat a saturar-me per voler rebre més informació de la que el meu cervell pot processar. I em mareje, em bloqueje i no puc vore més enllà. Així que he arribat a la conclusió que el més important no és saber quantes més coses millor, sinó saber seleccionar la informació que més t’interessa.

S’ha de ser feliç amb el que saps, amb el que tens, amb el que eres. Sempre has d’intentar superar-te, clar està, però mai amb actitud negativa. Mai has de pensar que eres una persona inculta o estranya. Encara que moltes persones ho pensen o t’ho fagen sentir per a excluir-te del seu grup social. El que realment passa és que no encaixes amb eixes persones. Però això no vol dir res. Simplement canvia, i busca les persones que més et complementen i t’enriquisquen. Tots no estem fets per a tots, i la informació que cada persona memoritza va unida als gustos. No existeix aquell que més sap o aquell que menys, sinó les connexions que establim entre nosaltres a través de la informació.

I’m thinking that... el món al qual vivim es mou acceleradament de manera imparable. Així, de tant en tant és imprescindible relaxar-se, oblidar-se de tot i gaudir dels xicotets plaers de la vida per tal de continuar avançant.

NIT

Nit de sentiments que es troben, de records melancòlics i de futur incert. Nit de vida, nit de mort. Nit de records, nit d’anhels, nit d’amor. Nit d’esperança, de somnis. Nit de por. La nit, en quantes maneres i colors ens pot transformar; a quants mons insospitats ens pot transportar. Em deixe emportar per la nit. Demà eixirà el sol...

L'amor és de colors

Existeixen molts tipus d’amor entre persones: està l’amor de mare, l’amor de pare, l’amor de fill/filla, l'amor de germà/germana, l’amor d’avi/àvia, l’amor de net/neta, l’amor de tio/tia, l’amor de nebot/neboda, l'amor de cosí/cosina, l’amor d’amic/amiga, l’amor de parella... A pesar que tots aquests són diferents i tenen característiques particulars, es pot dir que l’amor és en essència una relació recíproca basada en la confiança entre dos o més persones que es fomenta amb el temps i les bones accions i que et fa sentir bé i ser tu mateix. Juntament amb aquesta definició està implícit l’odi causat per qualsevol situació de disconformitat o malestar cap a l’altra persona. Si odies algú és perquè et preocupes per ell, perquè el vols o l’has volgut alguna vegada. Encara que l’amor i l’odi pareixen antònims, no pot existir un sense l’altre; es retroalimenten. No ho has pensat mai?

Sens dubte per l’amor que més es patix és per l’amor de parella; aquell pel qual dos persones decidixen emprendre un camí indefinit en conjunt i compartir experiències molt íntimes que els arrelen com dos arbres que s’alimenten del mateix sòl i es fan ombra mútuament. És en estes relacions quan coneixes profundament una persona, tant per a bé com per a mal. Arribes a saber tant els seus defectes com les seues virtuts. I s’establix així el joc odi/amor del que parlava abans. Tant, que si l’amor s’acaba en aquest cas, és quasi antagonista de l’odi.

Encara es pot trobar el cas pitjor d’estimar a algú que no t’estima. Això no es pot dir amor, ja que l’amor és cosa de dos. En la meua opinió el millor que s’ha de fer és tractar d’oblidar eixa persona, al menys no obsessionar-se per ella. Tractar de mira-la com un amic/ga, o simplement com algú més pertanyent al conjunt de la massa. Perquè sinó és sofrir per sofrir i no vas a aconseguir res. De totes maneres, el temps ho dirà tot.

Uns altres aspectes de l’amor que m’agradaria comentar són els de la diversitat i la individualitat. L’amor és divers i individual al mateix temps. Es tracta d’un sentiment, una cosa innata que caracteritza a cada persona. Cadascú té la seua particular forma d’estimar i el seu prototip de persona a qui estimar. Ací és on trobem la diversitat. Per tant, que més dona si estimes una negra? Què passa si t’agraden plenets/es de cos? Quin problema hi ha si t’agrada el teu mateix sexe? Només has de fer-te una pregunta: Estimes eixa persona de veres? Pues això és el més important! Mentre existisca l’amor cap a l’altre, no importa l’aspecte físic, ni el color, ni l’orientació sexual, ni el pensament, ni la religió, RES. L’AMOR és la base i suport de tot això.

I’m thinking that siga el tipus d’amor que siga i vinga de qui vinga, tots els éssers humans tenim la necessitat de sentir-nos estimats en la nostra vida per poder ser feliços, al mateix temps que necessitem a algú a qui estimar i per qui lluitar. Així que, donem amor!!! No fem mal a ningú. I el món serà un poc menys trist, i serà un poc més feliç.

El meu poble

Només falten uns pocs quilòmetres per a arribar. Puc vore El Cabeço de la sal al fons. És inconfusible entre totes les muntanyes que el rodegen. Sens dubte, he arribat a casa. Una llàgrima comença a recórrer la meua galta, instintivament, naturalment. Moltes sensacions venen a la meua ment. És el meu poble; gran part de la meua vida està ací. Els seus carrers, les seues places, la seua gent... estan intactes. Tot està com sempre. Però jo hui he arribat més sentimental que mai, i ho he vist tot amb altres ulls. Amb els ulls de la nostàlgia i l’amor.

La primera llàgrima es convertix en dos rius que brollen dels meus ulls per inèrcia. Sóc jo el que ha canviat, el que no és el mateix. Des que visc fora, no aprecie de la mateixa manera tot el que hi ha ací. El cor se m’esgarra de pensar que tants moments viscuts en estes terres ja mai tornaran a passar. Sé que açò és el curs natural de la vida. Que les coses han de ser així. Però moltes vegades encara no ho arribe a assimilar, no ho vulc acceptar.

Abans d’entrar al poble em seque les llàgrimes perquè ningú note que he estat plorant. És molta tensió acumulada per diverses raons la que porte damunt estos últims dies, i necessitava desofegar-me. Arribe per fi al meu carrer. Ma mare, mon pare, els meus iaios, mon tio... tots m’esperen a la porta de casa per a rebre’m amb fortes abraçades i besades. Això em fa sentir feliç, em reconforta. Són ells, els de sempre, la meua família. Eixa que, des de fa quasi tres anys he deixat de vore diàriament, per a vore’ls temporalment. I això em costa. Però encara en la distància són els pilars de ma vida. Que gran està el meu germà xicotet! Em fa por arribar un dia i no reconèixer-lo. I l’altre germà ni parlar-ne, que ja també està molt canviat. Després veig als meus amics. Hui venim carregats d’històries per a contar i posar-nos al dia. Hi ha vegades en que estem llargues temporades sense voren’s perquè cadascú para a un lloc. Encara que sempre estem en contacte per Internet, no és el mateix que quan ens vèiem tots els dies a classe o al carrer.

Este cap de setmana vinc a rememorar amb el poble una de les dades històriques més importants per als seus habitants: la seua independència del poble veí, el 12 de febrer de 1826. Un dia ple d’història, gastronomia, tradició i folklore. Estes coses mai me les puc perdre, perquè davant de tot sempre seré pinoser fins a la mort. I eixe sentiment m’arrela a aquesta xicoteta vila que m’ha vist créixer i ser com sóc.