En transició

29 de juliol de 2013. Acaba la meua etapa com a Erasmus a Lituània i amb ella, potser, el ser estudiant universitari. Un breu resum: increïble! Després, s’han succeït quatre mesos molt confusos, sense poder expressar el què em passava pel cap, només omplint pàgines buides de sentit. Però a partir de hui, he decidit què fins aquí he arribat. No vull continuar igual, perquè no em sent bé, no sóc jo. I el temps passa.

Ja he assimilat què la vida està composta d’etapes, algunes millors i altres pitjors. A més, mentre acaba una etapa i en comença una altra, sempre hi ha un estat transitori, què molesta i posa molt nerviós. Així, com a ésser humà, és normal sentir-se estrany, estar confús, no saber què vols, no vore eixida, dubtar de les teues capacitats, no reconèixer-te ni a tu mateix. Encara així, i pensant-ho bé, no serveix de res donar-li tantes voltes al cap ni lamentar-se. No paga la pena viure del passat o tindre por del futur. Això és una pèrdua de temps. Simplement, segueix endavant, amb il·lusió i amb objectius fixats. Gaudeix del que tens cada dia, sempre amb un somrís perquè, sincerament, ‘la vida és un bufit’. Jo hui puc queixar-me de la situació en la qual estic, però no sé el que passarà demà. Ara bé, si no estàs convençut en la teua situació actual, lluita, pacientment, amb la intenció de donar un pas cap a la pròxima etapa. Visualitza el que vols fer, on, com, quan i amb qui, posa’t mans a l’obra, esforça’t molt, i ho aconseguiràs algun dia.

És molt important ser un mateix, sense complexes. Cada persona està aquí per alguna raó, i tots tenim un potencial què hem d’explorar i explotar. Per això, encete esta nova etapa amb força, amb més atreviment, i amb firma pròpia més que mai; amb ganes de crear, d’investigar, de donar sentit a tantes coses que dansen al meu cap esperant vore la llum.

Vos espere en les pròximes publicacions,

Carpe diem!

♪ No voy a sentirme mal

si algo no me sale bien

he aprendido a derrapar

y a chocar con la pared

que la vida se nos va

como el humo de ese tren 

como un beso en un portal ♪

Estiu al Cabeço

El Sol encés en flames,

s’amaga rere El Carxe,

dibuixant la silueta

de tot el que em presenta.

Es fa de nit al Cabeço.

Bella sensació.

La lluna,

és una tallada de meló.

Les brases estàn enceses,

Abres de la terra,

fan fum i xispa,

pins, ametlers i oliveres.

La llonganissa ja està feta.

A sopar a la fresqueta,

que ja demà farà calor.

Rodamón

          El món està dividit en països per a mantindre algun tipus d’ordre. Però això no és una divisió real, ja què cada zona, cada poble, cada muntanya, cada riu i cada mar tenen una peculiaritat diferent que la fan única i singular. Si desglossarem més en profunditat cada país actual, descobriríem que les varietats que allí es donen són, fins i tot, contradictòries. No et deixes emportar pels clixés, com per exemple el de que “España es un país de toros y flamenco”; perquè això és una abominació inconcebible i intolerable. El món està ple de peculiaritats que no ens conten als llibres ni a Internet, i que no podem descobrir d’altra manera més què viatjant, explorant eixos llocs per nosaltres mateixos.

Per això, el món pot ser tan gran com tu vulgues que siga. I més actualment, amb els avanços tecnològics que hi ha, on pareix que tot està més a prop que mai. Bé, doncs hi ha gent que te prou amb el que li envolta i no necessita més; és plenament feliç així. Hi ha altres persones que són més inquietes i exploradores. Les dos opcions de vida són totalment vàlides, però jo sóc dels segons, dels que els agrada rodar món. Després també trobem gent què, o bé vol viatjar i no pot per les circumstàncies de la vida, o al revés. O simplement hi ha aquells que tenen por a allò desconegut. Siga com siga, sempre es pot aprendre a ser viatger. Jo t’assegure què a açò se li agafa gustet ràpidament si tens un mínim d’esperit aventurer. Així què, si se’t presenta l’oportunitat de viatjar, has d’aprofitar-la. Ara et donaré alguns consells i raons per les quals pense que és important tindre este al·licient en la vida de cadascú. La meua pretensió no és convèncer a ningú de res, sinó expressar la meua experiència, i a partir d’eixe punt, que cadascú esculla què vol fer.

Primera regla. Viatjar no significa necessàriament tindre diners. Cadascú pot fer-ho dins de les seues possibilitats. Tampoc és necessari anar molt lluny. El teu viatge pot estar al costat de ta casa: eixir un dia a perdre’s pel bosc. En gran mesura, el concepte de viatjar comporta el d’explorar, de descobrir nous llocs que mai no havies vist abans. Encara així, aquell que vol anar més lluny, el que té vertader esperit viatger, no li importa agafar “carretera i manta”, i llançar-se a l’aventura. És en este punt quan deuríem diferenciar entre els viatges de plaer, i el viatjar com a aventura. En un viatge de plaer es va a la comoditat absoluta i al mínim esforç, a que t’ho donen tot fet i tu relaxar-te sense importar-te els diners gastats. Això per a mi està buit de valor, no té significat, no aporta res especial a la meua persona. O al menys no és el tipus de viatge que a mi m’agrada especialment. Viatjar, per a mi, és totalment el contrari: està basat en un gran esforç, un cost mínim, i un aprenentatge permanent. És una filosofia de vida, un sentiment que es desperta per dins, que ix des del més profund del teu ésser, i et fa sentir viu, actiu i útil.

Viatjar pot arribar a ser molt dur i esgotador. Has d’estar sa i fort físicament, i tindre estabilitat emocional; no val desesperar-se al mínim contratemps. Viatjar t’entrena en tots estos aspectes i et fa estar preparat per a llargues hores d’espera en aeroports i estacions, per a menjar a deshores (si es que menges), per a no dormir, per a perdre’t per un lloc que no coneixes i en una llengua que no has escoltat mai, per a caminar kilòmetres i kilòmetres sense parar, etc. Quan eres viatger no importa com de cansat estigues. Busques les forces d’on pots, del més profund del teu cor, per a continuar endavant. Perquè tens la satisfacció de superar-te a cada pas que dones. Quan sobrepasses tots el obstacles, saps que al final l’esforç pagarà la pena. I el sacrifici, el cansament i el mal, es convertixen així en plaer.

Al mateix temps també soltes molta adrenalina. Per exemple, si fas tard a agafar el tren, o quan estàs a punt d’arribar a un nou destí. Són emocions molt fortes en les que sempre tens eixes pessigolles per l’estomac. Açò et fa estar despert i alerta de tot el que passa, pendent de si portes amb tu totes les pertinències, de que no perds res en el camí, ja que això és el més valuós que tens per a sobreviure. D’esta manera entrenes també la teua ment i la teua capacitat d’atenció i concentració.

Com a viatger has de ser molt valent, i atrevir-te a fer coses que en un estat normal no estaries disposat a fer, perquè t’enfrontes a situacions noves que en un principi no saps ni com solucionar. Et sorprendrà el que eres capaç de fer!

No sempre tot el que vas trobant-te són coses bones i/o agradables. Ser viatger és vore la part positiva de tot el que t’envolta, encara que no la tinga. No has de tindre les expectatives molt altes, sobretot als llocs que has vist mil vegades a les guies turístiques, perquè després et poden decebre. Simplement gaudeix del que tens davant els ulls, perquè potser mai ho veuràs més.

No compares ni menysprees el que ja has vist amb el que ara estàs veient o el que veuràs pròximament. Cada lloc té la seua particularitat i peculiaritat. Si no la saps vore, és perquè no eres un real viatger.

Deixa’t emportar per la intuïció, sense seguir guies de viatges que et dicten els llocs més turístics de la zona.

Busca i explora fins el més mínim racó. No esperes que t’ho conten, sinó viu-ho per tu mateix.

Ser viatger és ser una esponja: empapa’t tot el que pugues del que t’envolta en eixe moment. Coneix noves cultures, formes de vida, història, tradicions, gastronomia, religió, monuments, llengües, persones, esports, balls, cançons, etc. Fica’t en la pell dels habitants de la zona, intenta sentir el que ells senten. O, almenys, si tens qualsevol dubte sobre algun tema, pregunta als locals, perquè ells són els que més saben sobre aquell indret. Moltes vegades, més que qualsevol llibre. Tot allò que aprengues nou et farà créixer com a persona, ser més humà, d’una manera impressionant.

Respecta el més profundament possible els costums dels demés, sempre que no atempten contra els drets humans, clar està. A través del respecte aprendràs d’elles. Entén que de vegades veuràs coses que no t’agraden o a les quals no estàs acostumat.

No demanes més ni et queixes del que tens en eixe moment. Tu has elegit estar allí. Viatjar no és etern, en qualsevol moment pots tornar enrere si ho desitges. Però per no arribar a eixe extrem, aprèn a conformar-te, i a traure el major partit a les possibilitats de les que disposes en eixe mateix moment.

No vages carregat amb molt de pes. Porta amb tu el més estrictament necessari per a sobreviure, i que et permeta estar còmode quan et mous i quan camines. Si l’equipatge suposa un handicap per al teu viatge, no anem bé. Amb el temps, aprens a valorar el que és vertaderament important i el que no.

No malgastes diners. No compres capritxos (potser algun si és barat haha), però aprèn a subministrar els diners en allò més necessari.

Sent el món com la teua pròpia casa. Desenrotlla la teua capacitat d’adaptació: has de ser com un camaleó que canvia de color. Intenta sentir el bany on et dutxes com a propi, la cuina on fas el putxero i el llit al qual dorms com els de tota la vida, encara que no ho siguen ni mai ho puguen ser. Et sentiràs millor.

Respecta les construccions, les estàtues, el mobiliari urbà, etc. No ho destrosses, són bens comuns, històrics i culturals per a tothom.

Respecta La Natura com la que més. No tires deixalles ni contamines. El preciós paisatge que ara observes, si no el cuides, potser no el tornes a vore mai més. La Natura és molt sabia, i pot tornar-nos el mal que nosaltres li hem fet.

Gaudix de cada moment com si fóra l’últim, perquè saps que eixes oportunitats no es presenten tots els dies.

Què penses ara sobre viatjar? T’apetix unir-te a l’aventura?

I’m thinking that... viatjar és màgic, meravellós. El viatger no te una meta ni uns límits fixats. Una vegada comença, simplement vaga sense final, buscant saciar la seua set de noves aventures i experiències, si per això ha de sacrificar moltes comoditats del dia a dia. No importa si viatges a soles, en parella o en grup. Dona igual si és un viatge curt o llarg, per terra, per aire o per mar. El cas és rodar món i gaudir de les oportunitats que la vida et presenta. Així també, a mesura que viatges també vas aprenent a valorar molt més tot el que tens a casa, que d’altra manera no tindries en compte o passaria desapercebut. Quan viatges, el temps també corre de manera diferent a la normalitat. Quan mires arrere tot el que has vist i viscut, te n'adones què una setmana pareix un mes. I sents plenitud. I sents llibertat.

Ser viatger no és un somni. Es pot fer realitat sempre que vulgues. Només has de desitjar amb força anar a un lloc, aventurar-te davant la més mínima oportunitat, i ho aconseguiràs. Tard o d’hora ho faràs.

Jo besant la Plaça Roja de Moscou. Somni fet realitat este mateix any, abans del que esperava.

Nou any, a continuar!

Fa uns dies es va complir un any en que vaig decidir començar a publicar els meus escrits en este bloc. Un any que ha sigut molt intens i ha estat carregat de noves experiències allà on puga mirar. I crec que al bloc també he complit; he sigut constant tant com he pogut o m’han permès la imaginació o el temps. Este any que estem començant espere poder continuar oferint-vos els meus pensaments, reflexions i coses diverses a tots aquells que estigueu disposats a llegir-me i interactuar amb mi. Al cap i a la fi el més important és sentir que el que fas està valorat; no m’agraden els lectors fantasma.

Fa un any vaig dir que no anava a demanar res, tot el que volia era continuar el transcurs de bons moments que m’estava oferint la vida. Durant este any algunes etapes ja s'han tancat definitivament, altres estàn en curs i altres encara estàn per vindre. Així que em reitere, i simplement el que vull és conservar tot allò bo que tinc ara i que seguisca estable. Clar està, sempre evolucionant a millor, però partint d’esta base, tenint clar els meus orígens i principis. Però crec que això és el més difícil de tot, la estabilitat, perquè cada pas que dones et pots desequilibrar i caure en la corda fluixa. Encara així, encete un nou any il.lussionat, content, satisfet amb mi mateix, i cada vegada més segur del que vaig buscant.

Esta vegada estic escrivint des del meu estimat poble, però en una setmana ja tornaré a fer-ho des de Vilnius, i per una durada de sis mesos segurament. He passat uns Nadals genials, acompanyat de família i amics, bon menjar i un clima immillorable. A més, he corregut la San Silvestre pinosera, i m'he disfressat de formiga per a la cabalgada dels Reis Mags, davant l'admiració de tots els xiquets. Encara que per una part em fa molta gola quedar-me i ho trobaré molt a faltar, per altra pense en tot allò pendent a Lituània, tot allò que encara em queda per fer i per viure. Perquè sé que el que tinc ara, també ho tindré després quan torne. I això és el que em força a continuar!

El Tresor del Pinós

Per a qui encara no l'haja vist, aqui vos deixe este humil i senzill video que vaig fer sobre el meu poble, El Pinós. Crec que el missatge que transmet és ben clar, i m'agradaria que servira per a alguna cosa; no vulc que el video quede en l'oblit. Així que compartix-lo si estàs d'acord amb mi i t'estimes el teu poble. A més, traduït a l'anglès, ningú te excusa per a no entendre'l, o per a no donar-se per al·ludit... 

Barakas

Residència d'estudiants a Lituània

Si trobareu escrita la paraula “barakas”, ¿a què vos recordaria? L’altre dia, parlant amb una amic lituà sobre la seua llengua, va sorgir este mot. A mi em va sorprendre pel seu paregut amb el terme català “barraca”. El meu amic em va dir que els estudiants universitaris la utilitzen per a referir-se de manera despectiva a les residències on viuen, perquè són edificis antics i estopejats. De fet, he trobat un post a Internet  on, segons he pogut interpretar a través del traductor, algú es queixa de les males condicions en les que es troben les residències a Lituània. El títol és un joc de paraules: “Barakas=Bardakas?”, que significa “barraques = desastre?”. Jo, que actualment estic vivint a una residència de Vilnius, done fe d’això. Bé, doncs en català i castellà (és un préstec del català), les barraques són construccions d’una arquitectura particular (planta rectangular, una altura i teulat triangular), habitualment fetes amb canyes i fang, on vivien els camperols als horts valencians i murcians sobretot a finals del segle XIX, principis dels XX. Ja el gran escriptor valencià Blasco Ibáñez va publicar en 1898 la novel·la “La Barraca”, la qual descriu amb precisió les dures condicions de vida de la població camperola i agricultora.

Barraca a l'horta valenciana

Per a aconseguir saber l’origen exacte de la paraula, vaig decidir traduir-la a diverses llengües i buscar el seu significat. Açò és el que vaig trobar:

Al diccionari lituà trobem “barakas” com a “Laikinas gyvenamas pastatas” (Edifici residencial temporal).  Si busquem “barraca” al DIEC (Diccionàri de l’Institut d’Estudis Catalans), podem trobar estes definicions: 1. “Casa petita i rústica com les que habiten les persones que exerceixen oficis en llocs solitaris i allunyats, com ara els carboners, els roders o els serradors.”, 2. “Caseta generalment de fusta, de pedra o de tàpia, com les que serveixen de sopluig als pagesos, als pastors, etc., per a guardar eines i estris (..)”. Al DRAE (Diccionario de la Real Academia Española), trobem com a definició de “barraca”: 1. “Caseta o albergue construido toscamente y con materiales ligeros.” 2. “En las huertas de Valencia y Murcia, casa de labor, hecha de adobes y con tejado de cañas a dos vertientes muy inclinadas”. Si busquem la paraula a l’Slovary rus, “барак” (barak) significa “Легкая постройка, предназначенная для временного жилья”, és a dir “Construcció lleugera, dissenyada per a vivenda temporal.” Traduïda a l’italià és “baràcca” i significa “piccola casa, per lo più in legno, per il ricovero provvisorio di uomini, animali o merci” (Casa xicoteta, majoritàriament de fusta, per a l'allotjament temporal de persones, animals o béns). El portugés “barraca” (idèntic al català i el castellà) significa: “Construção provisória, para abrigo, geralmente feita de madeira ou de lona” (Construcció provisional feta de fusta o de lona).  El romanès “barácă” significa: “Construcție provizorie de scânduri care poate servi ca locuință, magazie, prăvălie etc.” (Estructura temporal que pot servir com a llar, magatzem, botiga, etc.)  Traduïda al francés és “baraque”, i el Larousse Dictionnaire la defineix com a: “Construction légère, souvent démontable, servant à loger des troupes ou du matériel militaire, des pêcheurs, des chasseurs, des ouvriers, des outils, etc.” (Construcció lleugera que serveix per a les tropes o per a guardar material militar, dels pescadors, llauradors, etc.).  Traduïda a l’anglès és “barracks”, derivada del francès. Tant l’Oxford com el Cambridge Dictionary la defineixen com a “building or group of buildings where soldiers live” (L’edifici o edificis on viuen els soldats). Segons l’Oxford, la paraula te origen al finals del segle XVII a partir de la versió en les llengües romàniques de “soldier's tent” (tenda de campanya dels soldats). Si analitzem açò, veiem que totes les variants de la paraula són molt paregudes en quant a la forma i pronúncia, i també en quant a significat. D’altra banda, cal dir que és fascinant trobar una paraula que siga semblant en tantes llengües diferents, algunes de les quals ni tan sols provenen del llatí, com el lituà, el rus o l’anglès (encara que han adaptat moltes paraules llatines com esta). A "lo" llarg i ample de tot el continent europeu tenim una paraula tan especial com esta què, encara amb matisos diferents, és molt pareguda. Totes les llengües coincideixen en definir el terme com una construcció rudimentària, lleugera i/o temporal, de vegades utilitzada per a guardar utensilis de feina, i d’altres que serveix d’habitatge i resguard, o tot al mateix temps. És en francès i, sobretot a l’anglès quan la paraula pren una connotació un tant diferent, relacionant-se amb les residències dels militars o on guarden el seu armament. Encara així, el mot no deixa de posseir la característica de volàtil, ja que també fa referència a les tendes de campanya o carpes dels soldats. Per cert, l’origen de les carpes són les “haimes” àrabs i berbers, les quals fan una funció d’aixopluc igual que les barraques. És a dir, són cases portàtils de tela, disposades en mig del camp o el desert que serveixen de vivenda i per a guardar les possessions. La diferència és que tenen un matís nòmada, i les barraques no. Les tendes més tard serviren als soldats, i ara han evolucionat i s’utilitzen també per a anar d’acampada o de picnic. Així podem observar com el terme “barraca”, a pesar d’estar inclòs al vocabulari de moltes llengües com ja hem vist, no és l’únic. Existeixen altres paraules pròpies i sinònims que tenen un ús més habitual i més concret, depenent de les condicions de la regió on han sorgit (clima, geografia...) i del seu origen lingüístic. Encara que d’alguna manera totes venen a referir-se a una construcció volàtil i rústica que et protegeix contra les inclemències, sempre posseeixen una arquitectura diferent, uns materials particulars utilitzats en la seua construcció, i connotacions distintes, causades també per l’evolució del temps. En castellà trobem, per exemple, “choza” (habitatge dels pastors i/o el ramat) o “chabola” (utilitzada despectivament per a denominar el lloc on viuen els gitanos o persones marginals als barris suburbans). Al món podem trobar altres maneres de dir “barraca”, i que a més també existeixen en català, com ara barracó, cabanya, caseta, refugi, magatzem o carpa, cadascuna amb matisos diferents.   Bé, ara ja sabem que la paraula “barraca” te la seua versió en moltes llengües i que a més te altres sinònims i connotacions. Però, encara no hem esbrinat el seu vertader origen. En alguns diccionaris fica que l’origen és el francès, en altres que és el català. Però si fem cas al que apareix a l’article de “baraque” a la versió francesa de Wikipedia, tot ens queda molt més clar: “Une baraque est une construction légère, en planches à l'origine (mot d'origine catalane concernant un édifice agricole, XIIIe siècle). (...) Issu d'un bas latin barrum, boue, pisé, ou dérivé de barra, barre, le terme occitan barraca, baraque (...)” Interpretant este text en francès, pareix que pel fet de tractar-se d'una construcció tradicional exclusiva dels llauradors valencians, podem dir que l’origen de la paraula és el català. Encara que la seua base és el primitiu llatí “barrum”, que significa “fang”, o “barro” en castellà. També pot procedir del terme occità “barra”. Els meus amics i jo a una barraca a les festes municipals M’agradaria acabar este article parlant de l’ús de la paraula “barraca” al meu poble. Al Pinós “barraca” és més comú utilitzar-la per a referir-nos a una carpa de festa, accepció que no ve al DIEC, però sí al DRAE: “Construcción provisional desmontable, que se destina a espectáculos, diversiones, etc., en las fiestas populares”. Així també, el terme “cuco”, del qual no sabria explicar la seua procedència, és el que equival a “barraca” com a construcció per al resguard dels pastors, agricultors i magatzem de les seues ferramentes. Esta vegada és de planta redona i fet de pedra, amb una entrada en forma d'arc. De fet, conservem un “cuco” en molt bones condicions al nostre terme municipal. A la Wikipedia hi ha una entrada que parla d'estes construccions, però es referix a elles com a "barraques de vinya" i al meu poble, de vinya i vi, hi ha tot el que vulgues. Cuco a un paratge del Pinós