¿Destí o casualitat? Em fa igual.

Aqui vos explique la cadena de casualitats que m'ha succeït fa aproximadament una hora; però totes seguides, una rere l'altra, sense distància en el temps, només en dos minuts:

- Un paisà del Pinós (el meu poble natal, com ja sabeu), ha publicat al seu compte de Facebook una foto de la posta de sol d'esta vesprada al Cabeço, (la muntanya que s'alça als peus del poble i en la qual jo he passat un dels moments més feliços de la meua infància). Una xica li comenta en la foto: "Escuchando Leonard Cohen y ver el Cabezo, es casi como tocar el cielo (...)"

- Busque Leonard Cohen en la Wikipedia, i descobrisc que sa mare es lituana. Pues bé, jo estic ara mateix d'Erasmus a LITUÀNIA. A més, ell va nàixer a Montreal (Canadà), i jo en eixe moment estava fent un treball de l'assignatura de Sociology of Media, el professor de la qual és CANADIENSE.

- Entre al Spotify i busque una llista de reproducció de Leonard Cohen. En la llista, a més de les cançons més famoses del cantant, trobe dos cançons més: una rumba portuguesa i una altra espanyola, sense entendre bé perquè estaven allà classificades. Però, de repent, em quede bocabadat quan recorde que fa una estona he vingut de passejar amb la meua amiga portuguesa. A més, hem estat parlant de Brasil, que és un dels llocs als qual desitjaria anar a viure ara mateix. 

-Seguidament, em connecte al Twitter per escriure que la vida està plena de casualitats, i el primer que llisc és un tweet sobre una ruta organitzada per a conèixer els arbres dels paratges de la zona de Elda-Petrer. I el meu poble, i El Cabeço, estàn molt a prop, ¡som pobles veïns, de la mateixa comarca! I compartim pràcticament la mateixa vegetació.

I'm Thinking That... Destí o casualitat, a mi em fa igual. El meu cos i la meua ment s'han alterat igualment. El meu passat, el meu present, el meu futur, les persones que conec de tota la vida, les que he conegut ara, les que m'agradaria conèixer, el món, els meus desitjos, els meus actes, la sociologia, les noves tecnologies, Internet, tot s'ha juntat meravellosament en dos dels minuts més intensos de ma vida.

Ara que he canviat d'aires

Ja estic ací, a un nou país, una nova llengua, tot diferent; noves experiències i vivències venen a mi cada dia. Però, ara que estic al lloc dels fets i tinc temps per reflexionar... estic segur que açò és allò millor per a mi? Tecleje estes paraules sentat a l’escriptori de la meua nova habitació, situat en front de la finestra mentre veig la gent passar entre un bosc de pins alts i frondosos, i un cel que ja fa setmanes es manté d’un gris insípid i agònic. Açò era el que desitjava, canviar d’aires, i vaja que si ha canviat tot.

Però què passa si en el moment de la meua partida estava passant per un dels moments més desitjats de la meua vida? Què passa si vaig vore aproximar-se la felicitat, i de repent tot va haver de frenar en sec? Per obligació, en contra de la meua voluntat. En eixe moment, la por a perdre tot el que tens, o tot el que has aconseguit, es fa present. I quina raó tenen quan diuen que la vida mai et dona el que desitges en el moment que ho desitges. Quan volia viatjar, no podia. I ara que estic pel món, alguna cosa me diu que torne abans que siga massa tard.

Encara que és totalment normal, sent com la relació amb les persones més importants de la meua vida, ha canviat. O millor dit, s’ha transformat. Ara no estan tant properes. Ara no puc acompanyar-los en les rises, o en els plors. M’he de conformar en vore-los a través d’una pantalla, que en realitat ja reconforta, i molt. Poc a poc vaig notant que vaig construït dos vides paral·leles. La que ja tinc, i una nova: amb nous amics, nova universitat, tot absolutament nou i diferent. No es pareix en res a quan ixes de casa per a començar la carrera a unes quantes hores de casa. És un canvi molt més fort. Mai abans havia estat tan lluny de casa ni per tant de temps.

Però no puc estar així lamentant-me. He d’aprofitar esta oportunitat i explotar-la al màxim en tots els sentits. Supose que el que es va forjar a Espanya, estarà latent per molt temps que passe, i que les persones que vertaderament m’estimen ho seguiran fent per sempre.

I’m Thinking That El que més desitje és que quan torne, tot seguisca igual que sempre... i que jo no haja canviat massa tampoc...