El Tresor del Pinós

Per a qui encara no l'haja vist, aqui vos deixe este humil i senzill video que vaig fer sobre el meu poble, El Pinós. Crec que el missatge que transmet és ben clar, i m'agradaria que servira per a alguna cosa; no vulc que el video quede en l'oblit. Així que compartix-lo si estàs d'acord amb mi i t'estimes el teu poble. A més, traduït a l'anglès, ningú te excusa per a no entendre'l, o per a no donar-se per al·ludit... 

Barakas

Residència d'estudiants a Lituània

Si trobareu escrita la paraula “barakas”, ¿a què vos recordaria? L’altre dia, parlant amb una amic lituà sobre la seua llengua, va sorgir este mot. A mi em va sorprendre pel seu paregut amb el terme català “barraca”. El meu amic em va dir que els estudiants universitaris la utilitzen per a referir-se de manera despectiva a les residències on viuen, perquè són edificis antics i estopejats. De fet, he trobat un post a Internet  on, segons he pogut interpretar a través del traductor, algú es queixa de les males condicions en les que es troben les residències a Lituània. El títol és un joc de paraules: “Barakas=Bardakas?”, que significa “barraques = desastre?”. Jo, que actualment estic vivint a una residència de Vilnius, done fe d’això. Bé, doncs en català i castellà (és un préstec del català), les barraques són construccions d’una arquitectura particular (planta rectangular, una altura i teulat triangular), habitualment fetes amb canyes i fang, on vivien els camperols als horts valencians i murcians sobretot a finals del segle XIX, principis dels XX. Ja el gran escriptor valencià Blasco Ibáñez va publicar en 1898 la novel·la “La Barraca”, la qual descriu amb precisió les dures condicions de vida de la població camperola i agricultora.

Barraca a l'horta valenciana

Per a aconseguir saber l’origen exacte de la paraula, vaig decidir traduir-la a diverses llengües i buscar el seu significat. Açò és el que vaig trobar:

Al diccionari lituà trobem “barakas” com a “Laikinas gyvenamas pastatas” (Edifici residencial temporal).  Si busquem “barraca” al DIEC (Diccionàri de l’Institut d’Estudis Catalans), podem trobar estes definicions: 1. “Casa petita i rústica com les que habiten les persones que exerceixen oficis en llocs solitaris i allunyats, com ara els carboners, els roders o els serradors.”, 2. “Caseta generalment de fusta, de pedra o de tàpia, com les que serveixen de sopluig als pagesos, als pastors, etc., per a guardar eines i estris (..)”. Al DRAE (Diccionario de la Real Academia Española), trobem com a definició de “barraca”: 1. “Caseta o albergue construido toscamente y con materiales ligeros.” 2. “En las huertas de Valencia y Murcia, casa de labor, hecha de adobes y con tejado de cañas a dos vertientes muy inclinadas”. Si busquem la paraula a l’Slovary rus, “барак” (barak) significa “Легкая постройка, предназначенная для временного жилья”, és a dir “Construcció lleugera, dissenyada per a vivenda temporal.” Traduïda a l’italià és “baràcca” i significa “piccola casa, per lo più in legno, per il ricovero provvisorio di uomini, animali o merci” (Casa xicoteta, majoritàriament de fusta, per a l'allotjament temporal de persones, animals o béns). El portugés “barraca” (idèntic al català i el castellà) significa: “Construção provisória, para abrigo, geralmente feita de madeira ou de lona” (Construcció provisional feta de fusta o de lona).  El romanès “barácă” significa: “Construcție provizorie de scânduri care poate servi ca locuință, magazie, prăvălie etc.” (Estructura temporal que pot servir com a llar, magatzem, botiga, etc.)  Traduïda al francés és “baraque”, i el Larousse Dictionnaire la defineix com a: “Construction légère, souvent démontable, servant à loger des troupes ou du matériel militaire, des pêcheurs, des chasseurs, des ouvriers, des outils, etc.” (Construcció lleugera que serveix per a les tropes o per a guardar material militar, dels pescadors, llauradors, etc.).  Traduïda a l’anglès és “barracks”, derivada del francès. Tant l’Oxford com el Cambridge Dictionary la defineixen com a “building or group of buildings where soldiers live” (L’edifici o edificis on viuen els soldats). Segons l’Oxford, la paraula te origen al finals del segle XVII a partir de la versió en les llengües romàniques de “soldier's tent” (tenda de campanya dels soldats). Si analitzem açò, veiem que totes les variants de la paraula són molt paregudes en quant a la forma i pronúncia, i també en quant a significat. D’altra banda, cal dir que és fascinant trobar una paraula que siga semblant en tantes llengües diferents, algunes de les quals ni tan sols provenen del llatí, com el lituà, el rus o l’anglès (encara que han adaptat moltes paraules llatines com esta). A "lo" llarg i ample de tot el continent europeu tenim una paraula tan especial com esta què, encara amb matisos diferents, és molt pareguda. Totes les llengües coincideixen en definir el terme com una construcció rudimentària, lleugera i/o temporal, de vegades utilitzada per a guardar utensilis de feina, i d’altres que serveix d’habitatge i resguard, o tot al mateix temps. És en francès i, sobretot a l’anglès quan la paraula pren una connotació un tant diferent, relacionant-se amb les residències dels militars o on guarden el seu armament. Encara així, el mot no deixa de posseir la característica de volàtil, ja que també fa referència a les tendes de campanya o carpes dels soldats. Per cert, l’origen de les carpes són les “haimes” àrabs i berbers, les quals fan una funció d’aixopluc igual que les barraques. És a dir, són cases portàtils de tela, disposades en mig del camp o el desert que serveixen de vivenda i per a guardar les possessions. La diferència és que tenen un matís nòmada, i les barraques no. Les tendes més tard serviren als soldats, i ara han evolucionat i s’utilitzen també per a anar d’acampada o de picnic. Així podem observar com el terme “barraca”, a pesar d’estar inclòs al vocabulari de moltes llengües com ja hem vist, no és l’únic. Existeixen altres paraules pròpies i sinònims que tenen un ús més habitual i més concret, depenent de les condicions de la regió on han sorgit (clima, geografia...) i del seu origen lingüístic. Encara que d’alguna manera totes venen a referir-se a una construcció volàtil i rústica que et protegeix contra les inclemències, sempre posseeixen una arquitectura diferent, uns materials particulars utilitzats en la seua construcció, i connotacions distintes, causades també per l’evolució del temps. En castellà trobem, per exemple, “choza” (habitatge dels pastors i/o el ramat) o “chabola” (utilitzada despectivament per a denominar el lloc on viuen els gitanos o persones marginals als barris suburbans). Al món podem trobar altres maneres de dir “barraca”, i que a més també existeixen en català, com ara barracó, cabanya, caseta, refugi, magatzem o carpa, cadascuna amb matisos diferents.   Bé, ara ja sabem que la paraula “barraca” te la seua versió en moltes llengües i que a més te altres sinònims i connotacions. Però, encara no hem esbrinat el seu vertader origen. En alguns diccionaris fica que l’origen és el francès, en altres que és el català. Però si fem cas al que apareix a l’article de “baraque” a la versió francesa de Wikipedia, tot ens queda molt més clar: “Une baraque est une construction légère, en planches à l'origine (mot d'origine catalane concernant un édifice agricole, XIIIe siècle). (...) Issu d'un bas latin barrum, boue, pisé, ou dérivé de barra, barre, le terme occitan barraca, baraque (...)” Interpretant este text en francès, pareix que pel fet de tractar-se d'una construcció tradicional exclusiva dels llauradors valencians, podem dir que l’origen de la paraula és el català. Encara que la seua base és el primitiu llatí “barrum”, que significa “fang”, o “barro” en castellà. També pot procedir del terme occità “barra”. Els meus amics i jo a una barraca a les festes municipals M’agradaria acabar este article parlant de l’ús de la paraula “barraca” al meu poble. Al Pinós “barraca” és més comú utilitzar-la per a referir-nos a una carpa de festa, accepció que no ve al DIEC, però sí al DRAE: “Construcción provisional desmontable, que se destina a espectáculos, diversiones, etc., en las fiestas populares”. Així també, el terme “cuco”, del qual no sabria explicar la seua procedència, és el que equival a “barraca” com a construcció per al resguard dels pastors, agricultors i magatzem de les seues ferramentes. Esta vegada és de planta redona i fet de pedra, amb una entrada en forma d'arc. De fet, conservem un “cuco” en molt bones condicions al nostre terme municipal. A la Wikipedia hi ha una entrada que parla d'estes construccions, però es referix a elles com a "barraques de vinya" i al meu poble, de vinya i vi, hi ha tot el que vulgues. Cuco a un paratge del Pinós

¿Destí o casualitat? Em fa igual.

Aqui vos explique la cadena de casualitats que m'ha succeït fa aproximadament una hora; però totes seguides, una rere l'altra, sense distància en el temps, només en dos minuts:

- Un paisà del Pinós (el meu poble natal, com ja sabeu), ha publicat al seu compte de Facebook una foto de la posta de sol d'esta vesprada al Cabeço, (la muntanya que s'alça als peus del poble i en la qual jo he passat un dels moments més feliços de la meua infància). Una xica li comenta en la foto: "Escuchando Leonard Cohen y ver el Cabezo, es casi como tocar el cielo (...)"

- Busque Leonard Cohen en la Wikipedia, i descobrisc que sa mare es lituana. Pues bé, jo estic ara mateix d'Erasmus a LITUÀNIA. A més, ell va nàixer a Montreal (Canadà), i jo en eixe moment estava fent un treball de l'assignatura de Sociology of Media, el professor de la qual és CANADIENSE.

- Entre al Spotify i busque una llista de reproducció de Leonard Cohen. En la llista, a més de les cançons més famoses del cantant, trobe dos cançons més: una rumba portuguesa i una altra espanyola, sense entendre bé perquè estaven allà classificades. Però, de repent, em quede bocabadat quan recorde que fa una estona he vingut de passejar amb la meua amiga portuguesa. A més, hem estat parlant de Brasil, que és un dels llocs als qual desitjaria anar a viure ara mateix. 

-Seguidament, em connecte al Twitter per escriure que la vida està plena de casualitats, i el primer que llisc és un tweet sobre una ruta organitzada per a conèixer els arbres dels paratges de la zona de Elda-Petrer. I el meu poble, i El Cabeço, estàn molt a prop, ¡som pobles veïns, de la mateixa comarca! I compartim pràcticament la mateixa vegetació.

I'm Thinking That... Destí o casualitat, a mi em fa igual. El meu cos i la meua ment s'han alterat igualment. El meu passat, el meu present, el meu futur, les persones que conec de tota la vida, les que he conegut ara, les que m'agradaria conèixer, el món, els meus desitjos, els meus actes, la sociologia, les noves tecnologies, Internet, tot s'ha juntat meravellosament en dos dels minuts més intensos de ma vida.

Ara que he canviat d'aires

Ja estic ací, a un nou país, una nova llengua, tot diferent; noves experiències i vivències venen a mi cada dia. Però, ara que estic al lloc dels fets i tinc temps per reflexionar... estic segur que açò és allò millor per a mi? Tecleje estes paraules sentat a l’escriptori de la meua nova habitació, situat en front de la finestra mentre veig la gent passar entre un bosc de pins alts i frondosos, i un cel que ja fa setmanes es manté d’un gris insípid i agònic. Açò era el que desitjava, canviar d’aires, i vaja que si ha canviat tot.

Però què passa si en el moment de la meua partida estava passant per un dels moments més desitjats de la meua vida? Què passa si vaig vore aproximar-se la felicitat, i de repent tot va haver de frenar en sec? Per obligació, en contra de la meua voluntat. En eixe moment, la por a perdre tot el que tens, o tot el que has aconseguit, es fa present. I quina raó tenen quan diuen que la vida mai et dona el que desitges en el moment que ho desitges. Quan volia viatjar, no podia. I ara que estic pel món, alguna cosa me diu que torne abans que siga massa tard.

Encara que és totalment normal, sent com la relació amb les persones més importants de la meua vida, ha canviat. O millor dit, s’ha transformat. Ara no estan tant properes. Ara no puc acompanyar-los en les rises, o en els plors. M’he de conformar en vore-los a través d’una pantalla, que en realitat ja reconforta, i molt. Poc a poc vaig notant que vaig construït dos vides paral·leles. La que ja tinc, i una nova: amb nous amics, nova universitat, tot absolutament nou i diferent. No es pareix en res a quan ixes de casa per a començar la carrera a unes quantes hores de casa. És un canvi molt més fort. Mai abans havia estat tan lluny de casa ni per tant de temps.

Però no puc estar així lamentant-me. He d’aprofitar esta oportunitat i explotar-la al màxim en tots els sentits. Supose que el que es va forjar a Espanya, estarà latent per molt temps que passe, i que les persones que vertaderament m’estimen ho seguiran fent per sempre.

I’m Thinking That El que més desitje és que quan torne, tot seguisca igual que sempre... i que jo no haja canviat massa tampoc...

DNI (Document Nacional d'Identitat)

 No has somniat mai en un món sense fronteres? En poder viatjar als llocs més recòndits de la Terra sense tindre que identificar-te? Sense donar explicacions a ningú? Simplement, lliurement. Què bo seria poder estar al Pinós i, de sobte, decidir anar al Perú, sense arreglar “papeleos”, només pensat i fet. Agafes l’avió i, a volar! Oh, i què dir de quan arribes a la frontera d’aquell país, i hi ha quaranta senyors armats esperant-te per registrar-te, com si fores un bitxo “raro”. Eliminats també! O quan no et deixen passar més de 100ml de líquid a l’avió, encara que siga d’aigua, per risc d’atemptat. Home, que vaig a deshidratar-me! Vosté m’ha vist cara de terrorista?

Potser sone utòpic, i deurien d’haver molts canvis al món actual perquè això fóra possible. Però sí que es podria homogeneïtzar d’alguna manera la situació, i que viatjar o viure a un país diferent al teu no requerira tants tràmits ni maldecaps. Però clar, per a això els sistemes econòmics, les formes de govern, les lleis, etc. arran del món deurien ser iguals o molt paregudes. O millor encara! Què tal si no existira res d’això? Si no existiren fronteres, si tots fóssem ciutadans del món, iguals en drets i dignitat, quin impediment podríem tindre per a instal·lar-nos a qualsevol lloc al qual ens senquem a gust amb nosaltres mateixos? Ningun.

Però... estaríem disposats a renunciar a la nostra pròpia identitat, la identitat de cada territori del món, per a crear-ne una de comuna? Jo crec que la identitat no fa referència a la dissolució de les fronteres i la lliure circulació d'aquells que ho desitgen. Per una part, una identitat mai es perdrà si el seu poble no vol, ja que este s’ha de preocupar sempre per mantidre-la viva i conservar-la com el millor dels tresors, donat pels seus avantpassats i la seua història. Però, alhora, una identitat territorial tampoc es pot quedar estancada o ser defensada amb força i restricció. Ha d’evolucionar, ser oberta, i a més alimentar-se d’altres cultures i altres formes de pensar. Perquè no hi ha res millor ni més enriquidor que l’intercanvi cultural i dialectal. D’eixa manera, al obrir fronteres, tots podem aprendre de tots més fàcilment, al mateix temps que conservem les pròpies identitats.

Jo tinc molt clara la meua procedència i les meues arrels més fondes. I allà on vaja seré un reflex dels valors i tradicions de la meua terra, dels quals em sent orgullós i els quals promouré si tinc la possibilitat. Però també tinc clar que a partir d’eixa gran base, vull aprendre més del món i conèixer-lo en profunditat, experimentant cultures noves que aconseguisquen esmussar-me. D’eixa manera també, la meua identitat ja no serà una, sinó la confluència de moltes, amb el fonament d’una natal, que m’ajudaran a definir-me com a persona i ser més tolerant.

Jo sóc una ànima nòmada que simplement busca aliment del món per a créixer.