L'amor és de colors

Existeixen molts tipus d’amor entre persones: està l’amor de mare, l’amor de pare, l’amor de fill/filla, l'amor de germà/germana, l’amor d’avi/àvia, l’amor de net/neta, l’amor de tio/tia, l’amor de nebot/neboda, l'amor de cosí/cosina, l’amor d’amic/amiga, l’amor de parella... A pesar que tots aquests són diferents i tenen característiques particulars, es pot dir que l’amor és en essència una relació recíproca basada en la confiança entre dos o més persones que es fomenta amb el temps i les bones accions i que et fa sentir bé i ser tu mateix. Juntament amb aquesta definició està implícit l’odi causat per qualsevol situació de disconformitat o malestar cap a l’altra persona. Si odies algú és perquè et preocupes per ell, perquè el vols o l’has volgut alguna vegada. Encara que l’amor i l’odi pareixen antònims, no pot existir un sense l’altre; es retroalimenten. No ho has pensat mai?

Sens dubte per l’amor que més es patix és per l’amor de parella; aquell pel qual dos persones decidixen emprendre un camí indefinit en conjunt i compartir experiències molt íntimes que els arrelen com dos arbres que s’alimenten del mateix sòl i es fan ombra mútuament. És en estes relacions quan coneixes profundament una persona, tant per a bé com per a mal. Arribes a saber tant els seus defectes com les seues virtuts. I s’establix així el joc odi/amor del que parlava abans. Tant, que si l’amor s’acaba en aquest cas, és quasi antagonista de l’odi.

Encara es pot trobar el cas pitjor d’estimar a algú que no t’estima. Això no es pot dir amor, ja que l’amor és cosa de dos. En la meua opinió el millor que s’ha de fer és tractar d’oblidar eixa persona, al menys no obsessionar-se per ella. Tractar de mira-la com un amic/ga, o simplement com algú més pertanyent al conjunt de la massa. Perquè sinó és sofrir per sofrir i no vas a aconseguir res. De totes maneres, el temps ho dirà tot.

Uns altres aspectes de l’amor que m’agradaria comentar són els de la diversitat i la individualitat. L’amor és divers i individual al mateix temps. Es tracta d’un sentiment, una cosa innata que caracteritza a cada persona. Cadascú té la seua particular forma d’estimar i el seu prototip de persona a qui estimar. Ací és on trobem la diversitat. Per tant, que més dona si estimes una negra? Què passa si t’agraden plenets/es de cos? Quin problema hi ha si t’agrada el teu mateix sexe? Només has de fer-te una pregunta: Estimes eixa persona de veres? Pues això és el més important! Mentre existisca l’amor cap a l’altre, no importa l’aspecte físic, ni el color, ni l’orientació sexual, ni el pensament, ni la religió, RES. L’AMOR és la base i suport de tot això.

I’m thinking that siga el tipus d’amor que siga i vinga de qui vinga, tots els éssers humans tenim la necessitat de sentir-nos estimats en la nostra vida per poder ser feliços, al mateix temps que necessitem a algú a qui estimar i per qui lluitar. Així que, donem amor!!! No fem mal a ningú. I el món serà un poc menys trist, i serà un poc més feliç.

El meu poble

Només falten uns pocs quilòmetres per a arribar. Puc vore El Cabeço de la sal al fons. És inconfusible entre totes les muntanyes que el rodegen. Sens dubte, he arribat a casa. Una llàgrima comença a recórrer la meua galta, instintivament, naturalment. Moltes sensacions venen a la meua ment. És el meu poble; gran part de la meua vida està ací. Els seus carrers, les seues places, la seua gent... estan intactes. Tot està com sempre. Però jo hui he arribat més sentimental que mai, i ho he vist tot amb altres ulls. Amb els ulls de la nostàlgia i l’amor.

La primera llàgrima es convertix en dos rius que brollen dels meus ulls per inèrcia. Sóc jo el que ha canviat, el que no és el mateix. Des que visc fora, no aprecie de la mateixa manera tot el que hi ha ací. El cor se m’esgarra de pensar que tants moments viscuts en estes terres ja mai tornaran a passar. Sé que açò és el curs natural de la vida. Que les coses han de ser així. Però moltes vegades encara no ho arribe a assimilar, no ho vulc acceptar.

Abans d’entrar al poble em seque les llàgrimes perquè ningú note que he estat plorant. És molta tensió acumulada per diverses raons la que porte damunt estos últims dies, i necessitava desofegar-me. Arribe per fi al meu carrer. Ma mare, mon pare, els meus iaios, mon tio... tots m’esperen a la porta de casa per a rebre’m amb fortes abraçades i besades. Això em fa sentir feliç, em reconforta. Són ells, els de sempre, la meua família. Eixa que, des de fa quasi tres anys he deixat de vore diàriament, per a vore’ls temporalment. I això em costa. Però encara en la distància són els pilars de ma vida. Que gran està el meu germà xicotet! Em fa por arribar un dia i no reconèixer-lo. I l’altre germà ni parlar-ne, que ja també està molt canviat. Després veig als meus amics. Hui venim carregats d’històries per a contar i posar-nos al dia. Hi ha vegades en que estem llargues temporades sense voren’s perquè cadascú para a un lloc. Encara que sempre estem en contacte per Internet, no és el mateix que quan ens vèiem tots els dies a classe o al carrer.

Este cap de setmana vinc a rememorar amb el poble una de les dades històriques més importants per als seus habitants: la seua independència del poble veí, el 12 de febrer de 1826. Un dia ple d’història, gastronomia, tradició i folklore. Estes coses mai me les puc perdre, perquè davant de tot sempre seré pinoser fins a la mort. I eixe sentiment m’arrela a aquesta xicoteta vila que m’ha vist créixer i ser com sóc.

El Conill i La Cadireta

Cada vegada que veig un dibuix infantil que frega l’abstracció, o agafe una postal dedicada, no puc evitar que un fum de records nostàlgics inunden la meua ment i un calfred recòrrega el meu cos. M’agrada eixa sensació. Em fa sentir viu.

Definitivament, crec que tinc la síndrome de Diògenes. És que m’ho guarde tot. Ma mare ja està farta: “No deixes espai per a res, i a més, es fan bitxos!”- em diu sempre. Tinc caixes, moltes caixes. Plenes de llibres, llibretes i quaderns, des que anava a la guarderia fins a la universitat. Tinc caixes plenes d’objectes de tots els viatges que he fet: postals, targetes, pedres, bolis, i calcetins. I és que per a mi tots aquests objectes són com a tresors; són part del meu record, de la meua vida. Cada objecte simbolitza una història, una anècdota que em va calar en el seu moment.

Hui vos vaig a presentar dos objectes de la meua infància i que considere dels més importants de la meua vida, ja que m’han acompanyat fins fa relativament poc. Aquests són la meua cadireta i el meu conill.

El primer que vos presente és la meua cadireta, sobre la qual em sentava sempre al calor del foc hivernal i la treia al carrer per a “prendre la fresca” estival amb els meus iaios. Esta cadireta me la va comprar mon pare quan era xicotet; tindria uns 3 anyets. Jo en tenia una, i el meu germà una altra. Però la meua era la millor als meus ulls, la més bonica, i no volia que ningú la tocara ni es sentara a sobre d’ella. Era el meu tron i jo era el rei. De tant usar-la, un dia es va trencar l’espart que formava el seient, i mon pare el va substituir per un de corda de plàstic blava i també la va envernissar. Va quedar com a nova, i la vaig seguir utilitzant fins que les cames ja em demanaven una de més gran. Ara la tenim per casa i és multiusos. Quina llàstima, com canvien les coses!

El segon que vos vulc presentar és el meu conillet, el meu peluix preferit. Tots hem tingut peluix preferit. No sé si es pot apreciar a la foto, perquè el pobret ja no té ulls però és “Tambor”, l’entranyable conillet de la peli Bambi. Mon tio-iaio de França, germà de ma iaia, me’l va portar directament des de Disneyland París fins al Pinós quan jo vaig nàixer. Bé, pues resulta que jo era molt ploramiques, i mai podia quedar-me dormint. Quan tenia 2 anyets, ma mare ja no podia més amb mi, i em va dir des de l’altre costat dels barrots del bressol: “Mira, per a dormir, agafa el conillet i si et passa alguna cosa, conta-s’ho a ell, i si tens por, abraça’l fort”. I això és el que vaig fer. Mai més vaig tornar a molestar ma mare, i vaig començar a dormir com un tronc. Al meu conillet vaig trobar una seguretat i una tranquil•litat molt grans. Tant que van anar passant els anys, i tot el que em passava eixe dia s’ho contava al conill. Ell era el meu confident, el que guardava els meus secrets, ja que ho sabia fer molt bé. He de confessar que fins no fa molt de temps (i no diré quan), encara seguia sent el meu company al llit. Ara el tinc molt ben guardat al caixó i, de tant en tant, l’agafe i l’abraçe.

I’m thinking that... per si de cas algun dia em falla la memòria, sempre em quedarà el meu conillet i la meua cadireta que em recordaran els meus orígens.

Sóc JO... i les meues circumstàncies

Abans de que llegiu esta entrada, tres advertències. Una: no m’agrada autodefinir-me perquè pense que qui ho fa vol donar pena, excusar-se, o tirar-se flors. Dos: jo no busque donar pena ni afalagar-me. Només vulc expresar el que sent i el que pense de mi mateix. Potser algú es sent identificat. Tres: No crec que a molts els interesse ni la meitat de tot el que he escrit a continuació. Esta entrada és massa personal, ho sé. Però en este moment necessite expressar el que sent si no vulc rebentar per dins. Necessite pensar per escrit, vomitar les meues sensacions ; i descansar.

Jo sóc molt sofridor, sempre ho he sigut. I molt indecís, insegur. Em preocupe molt pel que les persones puguen pensar de mi, o pel que no. Per quina imatge els causaré. I això no és bo, ho sé, perquè de vegades estic més pendent d’això que d’altra cosa. La causa és la meua poca confiança en mi mateix. Per damunt de tot, sempre intente ser generós amb tots. Però quan veus que els demés no farien (no fan) ni la meitat de coses que tu fas per elles, penses: massa bo sóc, hauré de canviar. Després mai canvie, i sempre acabe fent el mateix. Sóc masoca, ho sé. Lo pitjor és que al final els que millor queden són els que li planten cara a la vida, i miren pel seu interès. Pareix que tu estàs sempre cohibit, sempre indecís, sempre amb por. Vols el millor per a tots, i que tots estiguen contents. I els demés estan segurs, saben el que fan, saben desenrotllar-se i utilitzar les paraules que tenen que utilitzar en el moment que ho han de fer, i queden ni tan bé. I tu pareixes el fals, el que oculta coses. Però jo no oculte res, simplement la meua indecisió fa pensar que tinc alguna cosa a amagar. Però al contrari, em dona ràbia no poder plantar-me i tindre el valor de prendre moltes decisions.

Unit amb això anterior, potser tinc el pecat de ser un poc egoista i egocèntric en certs moments, per voler acaparar l’atenció, i que em diguen coses bones, i de que reconeguen el meu treball i les meues accions. Encara que, a qui no li agrada això? A tot el món li agrada sentir-se volgut i apreciat. Com tots, tinc defectes, i pues eixe és un dels defectes que jo tinc. I jo mateix sofrisc per això, per ser així, perquè no m’agradaria ser-ho. Però intente controlar-me, dominar-lo, evitar-lo.

Ara mateix em sent desorientat, desilusionat, cansat de tot. Potser açò demà se’m passe, o ara dins d’uns minuts. Però sempre acabe rallant-me pel mateix. Qualsevol cosa, per mínima que siga, sempre em fa ser el més feliç del món o, al contrari, el més infeliç. I puc pasar d’estar eufòric a estar fet pols en un tres i no res.

La meua conclusió és que necessite amor. Sóc una persona molt dependent emocionalment, i necessite l’afecte constant d’algu que em comprenga, que sàpiga tot el que jo tinc per a donar, que em done el que necessite, que em complemente. Això, estic segur, em donarà l’impuls definitiu per a ser jo.