El meu poble

Només falten uns pocs quilòmetres per a arribar. Puc vore El Cabeço de la sal al fons. És inconfusible entre totes les muntanyes que el rodegen. Sens dubte, he arribat a casa. Una llàgrima comença a recórrer la meua galta, instintivament, naturalment. Moltes sensacions venen a la meua ment. És el meu poble; gran part de la meua vida està ací. Els seus carrers, les seues places, la seua gent... estan intactes. Tot està com sempre. Però jo hui he arribat més sentimental que mai, i ho he vist tot amb altres ulls. Amb els ulls de la nostàlgia i l’amor.

La primera llàgrima es convertix en dos rius que brollen dels meus ulls per inèrcia. Sóc jo el que ha canviat, el que no és el mateix. Des que visc fora, no aprecie de la mateixa manera tot el que hi ha ací. El cor se m’esgarra de pensar que tants moments viscuts en estes terres ja mai tornaran a passar. Sé que açò és el curs natural de la vida. Que les coses han de ser així. Però moltes vegades encara no ho arribe a assimilar, no ho vulc acceptar.

Abans d’entrar al poble em seque les llàgrimes perquè ningú note que he estat plorant. És molta tensió acumulada per diverses raons la que porte damunt estos últims dies, i necessitava desofegar-me. Arribe per fi al meu carrer. Ma mare, mon pare, els meus iaios, mon tio... tots m’esperen a la porta de casa per a rebre’m amb fortes abraçades i besades. Això em fa sentir feliç, em reconforta. Són ells, els de sempre, la meua família. Eixa que, des de fa quasi tres anys he deixat de vore diàriament, per a vore’ls temporalment. I això em costa. Però encara en la distància són els pilars de ma vida. Que gran està el meu germà xicotet! Em fa por arribar un dia i no reconèixer-lo. I l’altre germà ni parlar-ne, que ja també està molt canviat. Després veig als meus amics. Hui venim carregats d’històries per a contar i posar-nos al dia. Hi ha vegades en que estem llargues temporades sense voren’s perquè cadascú para a un lloc. Encara que sempre estem en contacte per Internet, no és el mateix que quan ens vèiem tots els dies a classe o al carrer.

Este cap de setmana vinc a rememorar amb el poble una de les dades històriques més importants per als seus habitants: la seua independència del poble veí, el 12 de febrer de 1826. Un dia ple d’història, gastronomia, tradició i folklore. Estes coses mai me les puc perdre, perquè davant de tot sempre seré pinoser fins a la mort. I eixe sentiment m’arrela a aquesta xicoteta vila que m’ha vist créixer i ser com sóc.