Cada vegada que veig un dibuix infantil que frega l’abstracció, o agafe una postal dedicada, no puc evitar que un fum de records nostàlgics inunden la meua ment i un calfred recòrrega el meu cos. M’agrada eixa sensació. Em fa sentir viu.
Definitivament, crec que tinc la síndrome de Diògenes. És que m’ho guarde tot. Ma mare ja està farta: “No deixes espai per a res, i a més, es fan bitxos!”- em diu sempre. Tinc caixes, moltes caixes. Plenes de llibres, llibretes i quaderns, des que anava a la guarderia fins a la universitat. Tinc caixes plenes d’objectes de tots els viatges que he fet: postals, targetes, pedres, bolis, i calcetins. I és que per a mi tots aquests objectes són com a tresors; són part del meu record, de la meua vida. Cada objecte simbolitza una història, una anècdota que em va calar en el seu moment.
Hui vos vaig a presentar dos objectes de la meua infància i que considere dels més importants de la meua vida, ja que m’han acompanyat fins fa relativament poc. Aquests són la meua cadireta i el meu conill.
El primer que vos presente és la meua cadireta, sobre la qual em sentava sempre al calor del foc hivernal i la treia al carrer per a “prendre la fresca” estival amb els meus iaios. Esta cadireta me la va comprar mon pare quan era xicotet; tindria uns 3 anyets. Jo en tenia una, i el meu germà una altra. Però la meua era la millor als meus ulls, la més bonica, i no volia que ningú la tocara ni es sentara a sobre d’ella. Era el meu tron i jo era el rei. De tant usar-la, un dia es va trencar l’espart que formava el seient, i mon pare el va substituir per un de corda de plàstic blava i també la va envernissar. Va quedar com a nova, i la vaig seguir utilitzant fins que les cames ja em demanaven una de més gran. Ara la tenim per casa i és multiusos. Quina llàstima, com canvien les coses!
El segon que vos vulc presentar és el meu conillet, el meu peluix preferit. Tots hem tingut peluix preferit. No sé si es pot apreciar a la foto, perquè el pobret ja no té ulls però és “Tambor”, l’entranyable conillet de la peli Bambi. Mon tio-iaio de França, germà de ma iaia, me’l va portar directament des de Disneyland París fins al Pinós quan jo vaig nàixer. Bé, pues resulta que jo era molt ploramiques, i mai podia quedar-me dormint. Quan tenia 2 anyets, ma mare ja no podia més amb mi, i em va dir des de l’altre costat dels barrots del bressol: “Mira, per a dormir, agafa el conillet i si et passa alguna cosa, conta-s’ho a ell, i si tens por, abraça’l fort”. I això és el que vaig fer. Mai més vaig tornar a molestar ma mare, i vaig començar a dormir com un tronc. Al meu conillet vaig trobar una seguretat i una tranquil•litat molt grans. Tant que van anar passant els anys, i tot el que em passava eixe dia s’ho contava al conill. Ell era el meu confident, el que guardava els meus secrets, ja que ho sabia fer molt bé. He de confessar que fins no fa molt de temps (i no diré quan), encara seguia sent el meu company al llit. Ara el tinc molt ben guardat al caixó i, de tant en tant, l’agafe i l’abraçe.
I’m thinking that... per si de cas algun dia em falla la memòria, sempre em quedarà el meu conillet i la meua cadireta que em recordaran els meus orígens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada