Abans de que llegiu esta entrada, tres advertències. Una: no m’agrada autodefinir-me perquè pense que qui ho fa vol donar pena, excusar-se, o tirar-se flors. Dos: jo no busque donar pena ni afalagar-me. Només vulc expresar el que sent i el que pense de mi mateix. Potser algú es sent identificat. Tres: No crec que a molts els interesse ni la meitat de tot el que he escrit a continuació. Esta entrada és massa personal, ho sé. Però en este moment necessite expressar el que sent si no vulc rebentar per dins. Necessite pensar per escrit, vomitar les meues sensacions ; i descansar.
Jo sóc molt sofridor, sempre ho he sigut. I molt indecís, insegur. Em preocupe molt pel que les persones puguen pensar de mi, o pel que no. Per quina imatge els causaré. I això no és bo, ho sé, perquè de vegades estic més pendent d’això que d’altra cosa. La causa és la meua poca confiança en mi mateix. Per damunt de tot, sempre intente ser generós amb tots. Però quan veus que els demés no farien (no fan) ni la meitat de coses que tu fas per elles, penses: massa bo sóc, hauré de canviar. Després mai canvie, i sempre acabe fent el mateix. Sóc masoca, ho sé. Lo pitjor és que al final els que millor queden són els que li planten cara a la vida, i miren pel seu interès. Pareix que tu estàs sempre cohibit, sempre indecís, sempre amb por. Vols el millor per a tots, i que tots estiguen contents. I els demés estan segurs, saben el que fan, saben desenrotllar-se i utilitzar les paraules que tenen que utilitzar en el moment que ho han de fer, i queden ni tan bé. I tu pareixes el fals, el que oculta coses. Però jo no oculte res, simplement la meua indecisió fa pensar que tinc alguna cosa a amagar. Però al contrari, em dona ràbia no poder plantar-me i tindre el valor de prendre moltes decisions.
Unit amb això anterior, potser tinc el pecat de ser un poc egoista i egocèntric en certs moments, per voler acaparar l’atenció, i que em diguen coses bones, i de que reconeguen el meu treball i les meues accions. Encara que, a qui no li agrada això? A tot el món li agrada sentir-se volgut i apreciat. Com tots, tinc defectes, i pues eixe és un dels defectes que jo tinc. I jo mateix sofrisc per això, per ser així, perquè no m’agradaria ser-ho. Però intente controlar-me, dominar-lo, evitar-lo.
Ara mateix em sent desorientat, desilusionat, cansat de tot. Potser açò demà se’m passe, o ara dins d’uns minuts. Però sempre acabe rallant-me pel mateix. Qualsevol cosa, per mínima que siga, sempre em fa ser el més feliç del món o, al contrari, el més infeliç. I puc pasar d’estar eufòric a estar fet pols en un tres i no res.
La meua conclusió és que necessite amor. Sóc una persona molt dependent emocionalment, i necessite l’afecte constant d’algu que em comprenga, que sàpiga tot el que jo tinc per a donar, que em done el que necessite, que em complemente. Això, estic segur, em donarà l’impuls definitiu per a ser jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada